Contra la razón totalitaria del Estado monárquico, del Régimen de 1978, del Gobierno Rajoy y del frente PP-Ciudadanos -PSOE.

Por la libertad inmediata de Jordi Cuixart y Jordi Sánchez.

Los acontecimientos se suceden con velocidades vertiginosas cuando las decadencias de órdenes, Estados y sociedades son múltiples. La que vivimos aquí y ahora es la expresión particular de la tempestad epocal mortífera que sacude el mundo. Y repercutirá en Europa, cuyos Estados no han dudado en cerrar filas en defensa del español. Hace dos meses, el Rey, Rajoy y Puigdemont llamaban juntos (con todas las fuerzas políticas institucionales y “alternativas”) a la “normalidad”, tras los atentados de ISIS, como si la asesinabilidad y la violencia reinantes fuesen “daños colaterales” a los que la humanidad debiera habituarse cínicamente o sufrir resignadamente. Hoy, el Estado de Felipe VI, blandiendo la Constitución de 1978, caduca y represiva desde su nacimiento, ha lanzado un ataque totalitario contra los sentimientos de independencia, de libertad y autodeterminación de muchas personas en Catalunya y contra sus instituciones de autogobierno, sentidas como propias por buena parte de su población, aplicando el Artículo 155. Enfatiza así aún más su lógica bélica, como la de todos los Estados. A 40 años de la restauración de la Generalitat, el 23 de octubre de 1977, el Estado español exige de nuevo resignación y sumisión a su “orden constitucional”. Lo hace liquidándola, como hizo en 1925 la dictadura monárquica de Primo de Rivera, en 1934-35 el gobierno republicano de derechas de la CEDA, mientras aplastaba a sangre y fuego la revolución social en Asturias y en 1939 Franco: totalitariamente, porque la cristalización endémica y a-histórica del Estado, especial en el caso español, no aguanta ni los sentimientos de independencia ni los anhelos de libertad, justicia social y dignidad de muchas/os en Catalunya y en el resto del Estado y ni siquiera, tampoco, los choques internos entre sus propias familias burguesas. Ya lo hemos dicho en otros momentos: nos oponemos a todos los Estados y a su razón legalista, constitucional o no, de violencia concentrada, de asesinabilidad y de represión normalizadas, de lógica totalitaria y patriarcal, constitutiva también de los democráticos, en los que opresiones y dominaciones sobre personas y pueblos conviven, según la conveniencia estatal, con libertades formales limitadas. La represión del 1 de Octubre, el encarcelamiento de los dirigentes de la ANC y de Ómnium Cultural, los pro- cesos por sedición y/o rebeldía que se ciernen contra miembros de la Generalitat, la intervención de la televisión y la radio autonómicas y de las Consellerías, la destitución del President y del Gobern, el control del Parlament... y el desembarco de Rajoy y sus ministros para tomar el mando sobre el territorio catalán, muestran la dinámica del Estado español. Estamos ante una involución estatalista reaccionaria histórica, que ha comenzado por Catalunya, pero que no se detendrá en sus confines. Afecta y concierne a todas las sensibilidades que consideran la libertad, la dignidad y la justicia tan necesarias como el aire. Defenderlas significa para nosotros hacerlo mediante una amplia unidad solidaria. Pero también independientemente, porque creemos que la lógica política y estatalista pervierte lo más esencialmente humano: las conciencias y la construcción de relaciones humanas benéficas; y es un obstáculo directo para la posibilidad de comunidades, abiertas, incluyentes y autodeterminadas. Frente a esa lógica, la construcción de comuniones de valores ideales y éticos es la obra cotidiana de nuestro humanismo socialista y el tejido teorético de una alternativa de autoemancipación posible y practicable.

Barcelona, 24 de Octubre, 2017

Fora les mans de l’Estat espanyol de l’ANC i d’Òmnium Prou repressió policial i judicial del “Procés” Amb el sentiment d’independència, pel dret a decidir, contra la desraó de l’Estat

Al’Estat espanyol torna a haver-hi presos polítics. Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, pre- sidents de l’ANC (Assemblea Nacional de Catalunya) i d’Òmnium Cultural, són els últims d’una sèrie d’empresonaments, sota el Govern del PP, per “delictes d’opinió, ...”. Això és l’Estat, aquesta és la democràcia en l’è- poca de la seva decadència: un sistema de domini, el més tolerable i consensuat, la raó del qual de pri- mera mà en l’actualitat és trepitjar els drets i lliber- tats formals, que foren els mites de la seva fundació: llibertat d’opinió, d’expressió, de reunió, de mani- festació, d’associació, de premsa. Totes estan ame- naçades en major o menor mesura. La dinàmica autoritària i repressora del Govern del PP i de l’Estat de Felipe VI, i dels seus aparells judicials i policials, és una confirmació a la “espa- nyola” d’aquesta decadència, que despulla l’Estat tal i com és: monopoli de violència i d’opressions; i les nacionalitats com irresolt històric evident. Ja no existeix el consens inter-burgès entre les di- ferents burgesies d’aquest “Estat de nacions a la força” que s’autodenomina Espanya. La burgesia de Catalunya i els seus cercles de poder han estat artí- fexs imprescindibles de la Constitució espanyola de 1978. Però els engranatges d’aquell pacte de la Tran- sició del franquisme a la monarquia constitucional ja no funcionen. L’esgotament polític dels seus arqui- tectes, manifestament evident en el cas del PP, del PdeCat, del PSC (PSOE), per corrupció, càstig electoral, divisions, crisisinternesi l’aparició de nous partits, ha fetsaltar el règim, amenaça l’Estat i fa que la incertesa planegi sobre tot l’edifici institucional. El sentiment d’independència a Catalunya n’està sent el detonador, perquè la repressió és l’eina prò- pia d’un Estat i d’un règim que ja no cohesionen ni permeten negociacions. Qualsevol il·lusió en aquest sentit és un simple miratge. Exigim l’alliberament d’en Jordi Sánchez i en Jordi Cuixart i recolzem les mobilitzacions decidi- des i pacífiques per les llibertats de la gent de Cata- lunya i de la resta de l’Estat. Els legítims sentiments d’independència, de lli- bertat i de justícia, pel dret a decidir, no poden se- guir intentant resoldre’s en l’arena de la política, que és el terreny dels Estats, de la repressió i dels en- frontaments. Intentar imaginar i buscar altres vies no és rendir-se, sinó sostreure’s a una lògica estata- lista, que perverteix i enverina tot el que és més es- sencialment humà: les relacions i les consciències, les comunitats i la possibilitat de comunions ideals. Buscar altres vies és imaginar un nou protago- nisme directe, plural i obert d’alliberament, per fora de la gàbia de l’Estat i de la política. És un desafia- ment, però la seva possibilitat està a l’abast de la mà dels que ho escullin i no en l’il·lusori adveni- ment de noves quimeres estatals. Encara que sembli difícil i lent, imaginar i com- partir la construcció de comunions –que ja hem co- mençat– i de comunitats lliures de qualsevol Estat, és un camí possible de cultura de convivència, lli- bertat i autoemancipació que escollim els humanis- tes socialistes de Socialismo Libertario i que proposem a tots/es, assumint les diferències i els ma- tisos, però convençuts que responen a aspiracions humanes i no a les polítiques de poders opressors.

17 de octubre, 2017

Fora les mans de l’Estat espanyol de l’ANC i d’Òmnium Prou repressió policial i judicial del “Procés” Amb el sentiment d’independència, pel dret a decidir, contra la desraó de l’Estat

Al’Estat espanyol torna a haver-hi presos polítics. Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, pre- sidents de l’ANC (Assemblea Nacional de Catalunya) i d’Òmnium Cultural, són els últims d’una sèrie d’empresonaments, sota el Govern del PP, per “delictes d’opinió, ...”. Això és l’Estat, aquesta és la democràcia en l’è- poca de la seva decadència: un sistema de domini, el més tolerable i consensuat, la raó del qual de pri- mera mà en l’actualitat és trepitjar els drets i lliber- tats formals, que foren els mites de la seva fundació: llibertat d’opinió, d’expressió, de reunió, de mani- festació, d’associació, de premsa. Totes estan ame- naçades en major o menor mesura. La dinàmica autoritària i repressora del Govern del PP i de l’Estat de Felipe VI, i dels seus aparells judicials i policials, és una confirmació a la “espa- nyola” d’aquesta decadència, que despulla l’Estat tal i com és: monopoli de violència i d’opressions; i les nacionalitats com irresolt històric evident. Ja no existeix el consens inter-burgès entre les di- ferents burgesies d’aquest “Estat de nacions a la força” que s’autodenomina Espanya. La burgesia de Catalunya i els seus cercles de poder han estat artí- fexs imprescindibles de la Constitució espanyola de 1978. Però els engranatges d’aquell pacte de la Tran- sició del franquisme a la monarquia constitucional ja no funcionen. L’esgotament polític dels seus arqui- tectes, manifestament evident en el cas del PP, del PdeCat, del PSC (PSOE), per corrupció, càstig electoral, divisions, crisisinternesi l’aparició de nous partits, ha fetsaltar el règim, amenaça l’Estat i fa que la incertesa planegi sobre tot l’edifici institucional. El sentiment d’independència a Catalunya n’està sent el detonador, perquè la repressió és l’eina prò- pia d’un Estat i d’un règim que ja no cohesionen ni permeten negociacions. Qualsevol il·lusió en aquest sentit és un simple miratge. Exigim l’alliberament d’en Jordi Sánchez i en Jordi Cuixart i recolzem les mobilitzacions decidi- des i pacífiques per les llibertats de la gent de Cata- lunya i de la resta de l’Estat. Els legítims sentiments d’independència, de lli- bertat i de justícia, pel dret a decidir, no poden se- guir intentant resoldre’s en l’arena de la política, que és el terreny dels Estats, de la repressió i dels en- frontaments. Intentar imaginar i buscar altres vies no és rendir-se, sinó sostreure’s a una lògica estata- lista, que perverteix i enverina tot el que és més es- sencialment humà: les relacions i les consciències, les comunitats i la possibilitat de comunions ideals. Buscar altres vies és imaginar un nou protago- nisme directe, plural i obert d’alliberament, per fora de la gàbia de l’Estat i de la política. És un desafia- ment, però la seva possibilitat està a l’abast de la mà dels que ho escullin i no en l’il·lusori adveni- ment de noves quimeres estatals. Encara que sembli difícil i lent, imaginar i com- partir la construcció de comunions –que ja hem co- mençat– i de comunitats lliures de qualsevol Estat, és un camí possible de cultura de convivència, lli- bertat i autoemancipació que escollim els humanis- tes socialistes de Socialismo Libertario i que proposem a tots/es, assumint les diferències i els ma- tisos, però convençuts que responen a aspiracions humanes i no a les polítiques de poders opressors. 17 d’octubre de 2017