La sentència del tribunal constitucional en resposta al recurs promogut pel PP ha retallat l’Estatut, aprovat per la Generalitat i després per les Cambres, i mostra un cop més la cara més centralista del règim espanyol. Tot ser un dels punts sobre els quals Zapatero construí la seva victòria en les eleccions de 2004, aquesta sentència demostra la crisis de perspectiva i factual d’un règim que segueix sense poder respondre a un dels grans irresolts de la història d’aquesta península, o sigui, la relació amb els diferents sentiments de pertinència que existeixen i no es poden esborrar. En allò específic, la crisis s’està expressant en el poder judicial, que ataca no casualment els aspectes que en altres estats no representen res subversiu, com la nacionalitat, la llengua i un possible creixement autonòmic per exemple en l’àmbit judicial.
En aquest sentit s’entén la indignació de molts i moltes per una decisió presa per un tribunal constitucional que ja havia acabat el seu mandat i després d’anys d’absoluta immobilitat.
Per altra banda existeix també la crisi dels partits que recolzaren l’estatut i que ara es barallen per mirar de canalitzar la possible resposta popular. S’ha de recordar que aquest document fou aprovat per una exigua minoria d’habitants de Catalunya demostrant una llunyania respecte al procés impulsat pels partits que ha anat creixent en el transcurs dels anys. Això no obstant no disminueix el sentit de molèstia i ràbia que viuen les persones per l’absoluta frivolitat amb la que es decideixen les lleis i les regles que tenen a veure amb la vida de les persones.
Per altra banda ens agradaria impulsar una reflexió de cara a aquesta realitat que ens faci mirar la qüestió de l’autodeterminació des d’un punt de vista peculiar.
El sentiment d’identitat que expressen els pobles, en aquest cas Catalunya, és quelcom complex, que té a veure amb molts aspectes de les arrels d’aquesta península. Partim del dret a l’autodeterminació individual i social dels éssers humans, de la possibilitat de decidir sobre el propi futur, quelcom que no es pot donar en abstracte sinó que te a veure també amb els contextos i les eleccions que podem obrar. En aquest sentit, aquí i ara també advoquem per una possibilitat humana d’autoemancipació que parteixi del dret a decidir de tots i totes, que al mateix temps pugui desembocar en l’elecció d’una identitat humana escollida en comú, i no estàtica i que segueixi reproduint els esquemes de les societats democràtiques amb les seves discriminacions i fronteres, amb les seves lleis repressives, amb les seves regles patriarcals. Entregar als estats el poder de decidir sobre el nostre futur significa engabiar les aspiracions i els sentiments i deixar de costat el nostre protagonisme.
Archivos para: Julio 2010, 14
Presa de posició sobre la sentència del constitucional en relació a l’Estatut
Actualidad, Publicaciones, Hojas y FolletosToma posición sobre la sentencia del Constitucional con respecto al Estatut
Actualidad, Publicaciones, Hojas y FolletosLa sentencia del tribunal constitucional en respuesta al recurso promovido por el PP ha recortado el Estatut (aprobado por la Generalitat y luego por las Cámaras) muestra otra vez la cara más centralista del régimen español. A pesar de haber sido uno de los puntos sobre los que Zapatero construyo su victoria en las elecciones del 2003, esta sentencia demuestra la crisis de perspectiva y factual de un régimen que sigue sin poder responder a una de los grandes irresueltos de la historia de esta península, o sea la relación con los distintos sentimientos de pertenencia que existen y que no se pueden borrar. En lo específico, la crisis se está expresando en el poder judicial que ataca no por casualidad los aspectos (que en otros estados no representan algo subversivo) que tienen que ver con la nacionalidad, la lengua y un posible crecimiento autonómico por ejemplo en ámbito judicial.
En este sentido se entiende la indignación de muchos y muchas por una decisión tomada por un tribunal constitucional que ya había terminado su mandato y después de años de absoluta inmovilidad.
Por otro lado se ve también la crisis de los partidos que apoyaron el Estatut y que ahora se pelean para tratar de canalizar la posible respuesta popular. Hay que recordar que este documento fue aprobado sólo por una exigua minoría de los habitantes de Catalunya demostrando una lejanía frente al proceso impulsado por los partidos y que ha ido creciendo en el transcurso de los años. Esto pero no desminuye el sentido de molestia y rabia que viven las personas por la absoluta frivolidad con la qué se decide sobre leyes y reglas que tienen que ver con la vida de las personas.
Por otro lado, nos gustaría impulsar una reflexión de cara a esta realidad que nos haga mirar la cuestión de la autodeterminación desde un punto de vista peculiar.
El sentimiento de identidad que expresan los pueblos, en este caso el de Cataluña, es algo complejo, que tiene ver con muchos aspectos de las raíces de esta península. Partimos del derecho a la autodeterminación individual y social de los seres humanos, de la posibilidad de decidir sobre el propio futuro, algo que no se puede dar en abstracto sino que tiene que ver también con los contextos y las elecciones que podemos operar. En este sentido aquí y ahora también abogamos por una posibilidad humana de autodeterminación que parta del derecho a decidir de todos y todas, que al mismo tiempo puede desembocar en una elección de una identidad humana común elegida no estática y que siga reproduciendo los esquemas de las sociedades democráticas con sus discriminaciones y sus fronteras, con sus leyes represivas, con sus reglas patriarcales. Entregar a los estados el poder de decidir sobre nuestro futuro significa encerrar las aspiraciones y los sentimientos y dejar de lado nuestro protagonismo.


